Hom pot pensar que a Valls només hi ha calçots i castells però, és evident que aquesta ciutat ha aportat molt més del que ens pensem en l’art i la cultura del nostre país. Noms com Jaume Huguet, Cèsar Martinell, Pere Català Pic o Robert Gerhard en son uns molt bons exemples. El Museu de Valls, després d’unes llargues obres d’adequació de l’edifici, ha reobert amb una exposició permanent renovable on reivindica l’aportació de Valls al món de l’art. Tal i com expressa el comissari de la mostra i director del museu, Jordi París, “és alhora una exposició que tanca una etapa del museu i n’obre una altra”. Es repassen així les exposicions monogràfiques dutes a terme fins al moment i s’encarrila el museu per focalitzar-lo en el segle XX.
No es tracta d’una exposició estrictament pictòrica sinó que comprèn l’art des del seu sentit més ampli. Pintura, escultura, fotografia, arts decoratives, arquitectura, cartellisme i música van entrellaçant-se per traçar el discurs expositiu. Les 120 obres d’artistes vallencs reivindiquen el seu espai en la història nacional i, en alguns casos, també internacional. Repartits en quatre àmbits expositius es mostren les obres dins el seu context històric i artístic tot fent un paral·lelisme amb el context de la ciutat de Valls. La capital de l’Alt Camp no està aïllada sinó que és reflex de la transformació social i industrial del país i, alhora, de l’efervescència cultural de cada època.
L’inici de la mostra ve protagonitzat per una pintura sobre fusta d’un Sant Sopar de Jaume Huguet (segle XV), cedida pel MNAC, que ve custodiada per unes bigues amb resta de policromia situades al sostre. Uns elements que creen en l’espectador un ambient de privilegi per poder contemplar aquesta majestuositat tant a la vora. Ressalta i posa en valor un vallenc per excel·lència i un dels mestres del Gòtic a Catalunya, Jaume Huguet.
Seguint l’exposició, ordenada cronològicament, el visitant va canviant d’àmbit gairebé sense adonar-se’n. Aquesta subtilesa en el contingut empeny a deixar-se captivar per l’art que s’hi exposa i aïllar-se per uns instants de la resta. L’escolta de músiques d’artistes vallencs com el Kyrie de Mn. Jaume Casellas ens permet embolcallar els relleus en marbre, les talles policromades o les pintures barroques. Les obres venen acompanyades de vitrines amb documentació, posant en valor, per exemple, l’historiador de referència del Barroc a Catalunya, el vallenc Cèsar Martinell.
El relat ens permet copsar l’obra de la nissaga dels Bonifàs podent admirar dos Reis bíblics de Lluís Bonifàs provinents del retaule del Roser de la Prioral de Reus, dues talles de fusta policromada amb una decoració exquisida. Una joia poder contemplar-les en la proximitat i no haver-les d’imaginar en la llunyania d’un retaule. Dues obres que et captiven i que contrasten amb els artistes del vuit-cents on, sens dubte, el visitant queda sorprès pel Bòria Avall, un oli sobre tela de Francesc Galofre de 3 x 5 metres.
A finals del segle XIX aquesta obra va ser motiu de controvèrsia i de gran debat públic. Les cròniques de l’època ens transmeten que quan fou exposada el 1892 a la Sala Parés de Barcelona, van haver de prorrogar la seva exposició pel volum de gent que anava a veure-la. Bòria Avall representa l’escarni i la condemna pública que es practicava a Barcelona fins ben entrat segle XIX. Una obra que convida, encara avui dia, a reflexionar tot deixant-nos bocabadats per la infinitats de detalls que Francesc Galofre i Oller plasma en aquesta obra esplèndida.
Sens dubte, aquesta és una de les icones d’avui al Museu de Valls. En aquella època esdevingué un element trencador perquè defensava la pintura històrica i tradicional en front dels nous corrents de modernitat que ja s’albiraven. Avui encara esdevé aquest element trencador perquè per una banda, reflecteix i embolcalla indiscutiblement una època pletòrica de l’art català i, per l’altra, dona pas a l’efervescència del segle XX, l’últim àmbit de l’exposició que porta per títol “la generació prodigiosa”.
L’última sala de la mostra ens permet copsar aquells artistes ja més coneguts per la seva contemporaneïtat: Jaume Mercadé amb els seus olis de paisatges del Camp de Tarragona, Robert Gerhard amb les seves melodies de projecció internacional, Pere Català Pic amb les seves composicions fotogràfiques i els anuncis publicitaris o Cèsar Martinell amb els seus dibuixos i maquetes de projectes arquitectònics. Com a curiositat, entre altres, trobem també l’esbós del que és avui la medalla que s’utilitza per investir el president de la Generalitat de Catalunya.
En conclusió, podem afirmar que les obres de rehabilitació del museu han posat de manifest que Valls existeix més enllà dels calçots i els castells i que l’art vallenc ha deixat una clara petjada en la història de l’art català. Cal anar a visitar l’exposició per adonar-se’n i per poder impregnar-se dels artistes vallencs amb clara trajectòria nacional i internacional. Serà llavors quan reivindicarem plegats el Museu de Valls com un dels museus d’art de referència al nostre país.
Jordi Medina Alsina
Article publicat al Núvol l’11 de gener de 2023
